Era setembre de 1998, un viatge: el primer. Més enllà d'excursions amb l'escola i alguna sortida a la platja, poques vegades, per no dir cap, havíem experimentat la sensació de buscar-nos la vida, administrar els diners (de la setmanada, per què no dir-ho?) i tenir per endavant uns dies i una ciutat per explorar pel nostre compte.
La ciutat era Donosti i si el festival bullia, més bullíem nosaltres amb les nostres acreditacions de premsa a la butxaca. Dues per a un total de cinc persones. Aquells dies vam veure Estación Central de Brasil, The Acid House i Por un infante difunto, un curt dirigit pel molt vistós Tinieblas González (què se'n va fer després?). No vam ser a temps de veure El Zorro però sí, de molt lluny, Antonio Banderas i Catherine Zeta-Jones. Vam descobrir el fenómeno fan i la placidesa de les hores per endavant, buides, plenes d'idees, plenes de converses post-adol·lescents i pre-juvenils.
A Donosti vaig comprar el meu primer paquet de tabac sentint-me, per aquest gest, gran i responsable. Que tonteta, pobra. També vaig descobrir la felicitat dels amics, alguns ara llunyans i potser oblidats, els altres sempre amb mi, i una sensació de vida en primera persona, autònoma i plena de possibilitats.
I ara que han passat deu anys i centenars i milers d'experiències pel mig, no enganyo ningú si dic que de vegades encara torno a aquells dies i els revisc amb un somriure i que el que podria ser nostàlgia no és tal, sinó la sensació que ara encara hi ha tantes possibilitats i tants camins per recórrer...
4 comentarios:
Una lliçó de com fer-se gran! Tan de bo fos sempre tan fàcil evitar la nostàlgia!! Serà que jo hi tinc tirada... :P
Bé, com a viejales el grup, he de dir no era el meu primer viatge però que va ser bastant divertit. algú conserva la foto de la nia amb l'antifaz del Zorro i la ikurriña?
Estimat Roger, he de dir que si comencem amb aquesta foto acabarem amb d'altres que segur que no vols que vegin la llum...
Jo també record amb molt d'amor aquell estiu del 98, com el "summer of my life" (de la cançó de Brian Adams), en què el final feliç d'una època (bona nota per a fer Comunicació) i l'albor d'una altra sorprenentment fascinant (anar a Barcelona a estudiar amb molta il·lusió) deixaren un parèntesi preciós banyat pel sol d'una Mallorca esplendorosa en els seus estius de Llum i sal, de sensacions i calma, d'amics i amants i nits de lluna plena que m'encetaren la poesia...
Toni
Publicar un comentario