Era setembre de 1998, un viatge: el primer. Més enllà d'excursions amb l'escola i alguna sortida a la platja, poques vegades, per no dir cap, havíem experimentat la sensació de buscar-nos la vida, administrar els diners (de la setmanada, per què no dir-ho?) i tenir per endavant uns dies i una ciutat per explorar pel nostre compte.
La ciutat era Donosti i si el festival bullia, més bullíem nosaltres amb les nostres acreditacions de premsa a la butxaca. Dues per a un total de cinc persones. Aquells dies vam veure
Estación Central de Brasil,
The Acid House i
Por un infante difunto, un curt dirigit pel molt vistós Tinieblas González (què se'n va fer després?). No vam ser a temps de veure
El Zorro però sí, de molt lluny, Antonio Banderas i Catherine Zeta-Jones. Vam descobrir el
fenómeno fan i la placidesa de les hores per endavant, buides, plenes d'idees, plenes de converses post-adol·lescents i pre-juvenils.
A Donosti vaig comprar el meu primer paquet de tabac sentint-me, per aquest gest, gran i responsable. Que tonteta, pobra. També vaig descobrir la felicitat dels amics, alguns ara llunyans i potser oblidats, els altres sempre amb mi, i una sensació de vida en primera persona, autònoma i plena de possibilitats.
I ara que han passat deu anys i centenars i milers d'experiències pel mig, no enganyo ningú si dic que de vegades encara torno a aquells dies i els revisc amb un somriure i que el que podria ser nostàlgia no és tal, sinó la sensació que ara encara hi ha tantes possibilitats i tants camins per recórrer...